El segle de la filosofia
A mitjan segle XVIII, un grup de filòsofs, majoritàriament francesos, van elaborar un cos doctrinal que va esdevenir una magnífica arma de combat per canviar la realitat i destruir les bases de l'Antic Règim
Els il·lustrats eren íntimament lligats amb la línia de pensament que, des del Renaixement havia lluitat per arrencar les mentalitats de les supersticions. Eren coneixedors i admiradors dels progressos que significaven la filosofia de René Descartes, les fórmules polítiques de John Locke i el conjunt de les aportacions de la revolució científica del segle anterior, el moment culminant fou les lleis de la física d'Isaac Newton. Aquests pensadors es van esforçar a demostrar que la raó humana era capaç d'arribar per ella mateixa a la veritat. El coneixement conduiria als éssers humans a la felicitat, per a la qual havia estat fet; les relacions humanes havien de basar-se en la tolerància i en la igualtat legal.
Els iŀlustrats eren, en conjunt, optimistes, eren convençuts de la seva capacitat de canviar el futur, tenien una enorme confiança en el progrés, i van elaborar una doctrina amb vocació universalista difosa en els salons, els cafès, les gasetes, les societats secretes (la maçoneria) i els diaris. Aquestes eines donaven fe d'aquesta voluntat de discussió i de difusió que es va estendre entre la burgesia, els nobles i els monarques. Amb tot, la part més beneficiada per la Iŀlustració fou la burgesia, que veia en aquesta ideologia la forma més ràpida per accedir al poder polític, dret que pels privilegia feudals i la societat estamental, mai havien pogut exercir.
La Iŀlustració veia a la raó com a base de tot pensament, i com a forma única de l'home per superar els seus obstacles i problemes. Defensaven la tolerància envers la persona, davant la pluralitat de punts de vista i de cultures del món, i per tant, predicaven la llibertat de culte. Creien que l'home era al món per ser feliç, i només podia ser-ho si es progressava i es millorava el món.
Un nou Renaixement en què tot gira al voltant de l'ésser humà; prop de la seva raó material i sensible al món que al voltant del seu esperit sensible cap a Déu, de forma encara més pronunciada, particularment, que al segle XVI; encara que el paper que aleshores va jugar Itàlia l'ho exerceix aquesta vegada França. La fe es trasllada de Déu a l'home: hi ha confiança en el que aquest pot fer, i es pensa en què el progrès humà(sorgeix en aquest segle la paraula) és continu i indefinit, (Condorcet) i els autors moderns són millors que els antics i els poden perfeccionar. Es formula la filosofia de l'optimisme (Gottfried Leibniz) enfront del pessimisme característic de l'Edat mitjana i el Barroc. La societat se secularitza i la noció de Déu i la religió comença a perdre, ja definitivament, la importància que a tots els ordres havia tingut fins ara; es desenvolupa una cultura exclusivament laica i també antireligiosa i anticlerical. Comencen a formular-se les expressions més tolerants d'espiritualitat: nihilisme llibertari (Casanova, Pierre Choderlos de Laclos), maçoneria, deisme (Voltaire), agnosticisme; fins i tot es formulen ja clarament les propostes de l'ateisme (Pierre Bayle, Baruch Spinoza, Baró d'Holbach) i el satanisme, exposat per alguns personatges de novel·les escandaloses de l'època (Marquès de Sade). L'atenció als aspectes més obscurs de l'home constitueix el que s'ha vingut a anomenar «la cara fosca del segle de les llums».
En qüestions econòmiques, el pensament iŀlustrat criticava els obstacles que el mercantilisme posava a la producció i defensaven la llibertat de producció i el dret a la propietat. Davant el liberalisme anglès, la fisiocràcia francesa sostenia que la terra era la principal font de riquesa. F. Quesnay, a Maximes générales du gouvernement économique d'un royaume agrícole (1767) sosté que la terra és l'unica font de riqueses:
- Que el sobirà i la nació mai no perdin de vista que la terra es l'única font de riqueses, i que és l'agricultura qui les multiplica. Ja que l'augment de les riqueses assegura el de la població; els homes i les riqueses fan prosperar l'agricultura, estenen el comerç, estimulen la indústria, acreixen i perpetuen les riqueses. De tan abundós brollador depèn l'assoliment de totes les parts de l'administració del regne.
